La pulsació és l’estat natural i saludable del nostre organisme.

Tot el nostre organisme es basa en un sistema de contracció i expansió que és el que ens permet viure: des de la cèl·lula fins el bombeig de la sang o la respiració es basen en aquests moviments.

La pulsació també és el que ens permet satisfer les nostres necessitats fisiològiques, incloent les emocionals, a través de dos impulsos bàsics: l’impuls tendre i l’impuls agressiu.

  • L’impuls tendre: és un moviment d’anar cap endins per posar-nos en contacte amb la nostra necessitat.
    • Quotidianament s’expressa a través de: reflexió, introspecció, descans, silenci, retirada, parar…
  • L’impuls agressiu: és el moviment que ens posa en acció (un cop detectada la necessitat gràcies a l’impuls tendre) per satisfer la necessitat.
    • Quotidianament s’expressa a través de: expansió, moviment, agafar, sortir, compartir, expressar…

La dansa entre aquests dos impulsos és la que ens permet mantenir-nos autoregulades i per tant, amb sensació de benestar.

Aquest moviment de pulsació que és innat i genuí en nosaltres, l’anem perdent al llarg de la vida:

  •  Per les experiències de la nostra història que van moldejant com ens vivim amb un i altre impuls (tendre i agressiu).
    • P.ex: s’ha premiat o s’ha qüestionat quan he estat clara amb el que vull? S’ha premiat o qüestionat quan he decidit no exposar-me a alguna situació?
  • Per altra banda, l’impuls agressiu té privilegi en aquesta societat capitalista-patriarcal en la que ens emmarquem i per tant, hi ha una major promoció per les qualitats que s’hi relacionen.

Ens equivoquem quan ens identifiquem amb un dels dos impulsos (tendre o agressiu) i perdem de vista que formen part d’un únic moviment.

De la mateixa manera que no se’ns acut imaginar-nos la inhalació sense l’exhalació o la sístole sense la diàstole, també necessitem ambdós impulsos per regular-nos a nivell emocional: l’expansió i la reflexió.

Un dels grans conflictes interns que vivim es relaciona precisament amb aquest fet: jutgem i ens allunyem dels estats que tenen a veure amb estar cap endins.

Donar-nos i acompanyar-nos en els espais reflexius, de soledat, tristesa, descans, apatia, silenci…. quan apareguin sense judici ens permet estar més en contacte amb les nostres necessitats. Són espais de reparació interna que ens permeten després poder tornar a sortir cap enfora.